El 26 de gener de l'any 1939 les tropes franquistes van passejar-se per la ciutat de Barcelona. Milers de persones de totes les edats i tota condició antifeixista havien fugit els dies abans amb allò que podien arrossegar els seus dèbils cossos i les seves abatudes ànimes. Eren els perdedors que fugien de la mort, els únics guanyadors morals d'una guerra filla del catòlic-feixisme que no va ser un conflicte bèl·lic sinó un cop d'estat de 40 anys, on cada dia era omnipresent el 18 de juliol.
1936 - 1939. Tres anys de repressió brutal que donarien pas a quasi quatre dècades més, totes tacades de sang i amb la mordassa de la prohibició. Les bales dels fusells del assassins "nacionals", d'una nació d'odi i mort que no ens representa, van travessar la carn del poble lleial des del primer dia a Àfrica, el 17 de juliol, fins l'últim a Barcelona, Burgos i Madrid, les últimes víctimes del franquisme d'aquell 27 de setembre de 1975, que van ser les darreres del seu cabdill. Després caurien més innocents sota el plom feixista, les víctimes de la transició, víctimes també de crims d'estat, víctimes també sense dret a la justícia.
Aquest febrer de 2012 encara l'ombra de les banderes nacionals ens tapa el sol de la Llibertat, la Veritat i la Justícia, el so de les botes feixistes marcant el pas no deixa sentir la veu d'un poble que va ser ofegat en la seva pròpia sang, les locucions de la propaganda exterminadora continua vexant i criminalitzant les víctimes de la dictadura, els seus fills i filles, els seus néts i nétes perquè la Reparació pels hereus del franquisme és rancor i venjança, i és veritat, la seva no la nostra. La justícia ens nega mentre accepta les demandes dels franquistes d'ahir i d'avui en un estat on és legal la Fundació Francisco Franco. I tot sota el sostre de la democràcia en la casa de la impunitat. Ara no venen de front, no porten uniformes, ni pistoles però ens continuen ferint.
A casa nostra el Memorial Democràtic segueix amb la seva línia de reconciliació nacional, ja ens havíem adonat que aquesta institució no està per a fer justícia però si al menys hauria de tenir l'ètica i la vergonya de fer honor a la veritat. El seu director que a títol personal pensa que s'ha de jutjar el franquisme però que no ho pot expressar com director del Memorial DEMOCRÀTIC juga al joc de les víctimes. Víctima, un concepte molt llaminer que entra en les consciències d'un poble educat en la carència democràtica i en la línia del catolicisme que pensa que perdó i reconciliació és el mateix que justícia i reparació. És molt fàcil apel·lant a la visió més primària del concepte humanitat parlar del patiment universal, de totes les víctimes buidant a aquestes de contingut, idees i raons, això és tolerable a l'àmbit íntim del dolor personal, però a l'àmbit públic les institucions i administracions públiques no poden aplicar el mateix nivell i sota una categoria asèptica posar una etiqueta única de víctimes i col·locar-les a la mateixa capsa, una positura molt còmoda pel Govern. El Memorial Democràtic no pot ser un Valle de los Caídos on es barregin els ossos dels colpistes i els afins i els ossos dels que van defensar la legalitat democràtica. No estem disposats a tolerar això, és un joc brut que col·loca les nostres reclamacions a l'alçada dels que van obtenir justícia i venjança, reparació moral i econòmica i que mai van mostrar cap mostra de pedeniment per haver format part d'una manera o d'altra de l'aparell franquista o per simpatitzar amb la causa. Aquesta estratègia és una manera de legitimar el feixisme a través de les seves víctimes, que es veu no tenien idees polítiques només van ser morts per ser catòlics, i d'intentar desactivar la nostra lluita per les nostres víctimes, víctimes de crims de lesa humanitat emparades per la legislació internacional. Prou manipulació, juguem net.
Aquest febrer ha estat un dels més foscos de la transició amb retallades de drets de tot tipus que no suposen sempre un estalvi econòmic. Estem en una persecució de tot allò que simbolitza la memòria de les nostres víctimes, un mes en que treballadors i treballadores, dones, minories discriminades, laics i laiques, estudiants, els més febles de la societat han perdut conquestes socials imprescindibles. I vindrà més, i potser voldran retallar el nostre dret a manifestar-nos, per això és tant important fer sentir la nostra veu que és avui tant actual com quan els nostres avis i pares van aixecar-la per aconseguir un món on segur no hauríem de sortir cada mes a demanar Veritat, Justícia i Reparació.
La lluita per la Memòria és democràcia, és antifeixisme, la seva difusió és pedagogia més que necessària. Esperem el vostre suport el proper dissabte 25 de febrer a les 12 del migdia davant el Palau de la Generalitat.
Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació dels judicis del franquisme. No els deixem passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada