Manifest de les Associacions de la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya i Mallorca respecta a la querella interposada contra els magistrats del Tribunal Suprem, Senyors Varela i Saavedra. Nosaltres, Associacions de familiars de víctimes del franquisme, i davant les actuacions de la Sala Segona del Tribunal Suprem, especialment del seu President Sr. Juan Saavedra i del Magistrat Sr. Jutge Luciano Varela, hem considerat que hem de fer pública la nostra postura i les raons per les quals els hem interposat una querella criminal.
Fa massa anys que confiem que algun dia a Espanya s'exigissin responsabilitats pels crims contra la humanitat que es van cometre durant el franquisme. Quan una llum d'esperança s'havia obert per a nosaltres, amb la causa iniciada pel jutge Garzón, hem vist truncades les nostres esperances davant les denúncies interposades per la ultradreta espanyola, les quals admeses a tràmits i acceptades judicialment han provocat que sigui encausat i dut a judici per presumpte delicte de prevaricació i amb això tancar qualsevol possibilitat a noves investigacions sobre crims que ens afecten directament.
En el procés dirigit contra el Jutge Sr. Garzón es persegueixen múltiples objectius. El primer desfer-se d'un Jutge que molesta. El segon, i principal, tancar l'accés a la tutela judicial efectiva que com víctimes tenim. Per això, i davant actuacions concretes dels Magistrats, Srs. Varela i Saavedra, hem decidit interposar una querella criminal que confiem sigui tractada amb el rigor jurídic i el respecte degut.
Estem convençuts que a Espanya existeixen bons i valents jutges i és en ells en qui confiem per algun dia esclarir els fets, establir la veritat, arribar a la justícia i obtenir reparació pel sofert.
Respecte de la querella volem aclarir que:
1º.- S'ha interposat en funció dels actes propis de les persones en contra de les quals ens dirigim. És a dir, els magistrats Sr. Luciano Varela i Sr. Juan Saavedra, qui amb les seves accions, entenem, han incorregut en delicte de prevaricació. Davant accions concretes, que les entenem com delictives, hem accionat els mecanismes propis de l'Estat de Dret que no són altres que els establerts en les lleis en vigor.
confusió. Ho han fet agracien i amb ignorància deliberada no només de les seves obligacions sinó de les normes que han de regir els seus respectius comportaments. Es compleix amb els requisits del tipus penal que hem imputat i no és creïble que els magistrats desconeguin la Declaració Universal dels Drets Humans, els Pactes de drets del 1966, i tractats com la Convenció contra la Tortura, la Convenció sobre Desaparició Forçada de Persones, tots ells signats per Espanya i, per tant, parteix integrant del “corpus” jurídic espanyol d'obligat compliment.
Tampoc és creïble que desconeguin la figura del delicte de prevaricació, que han dut més enllà del permissible legalment. Interpretar la llei d'amnistia amb base en el dret internacional no pot ser mai un fet criminal, perquè entra en la funció del jutge i en el de la interpretació, i no el de la prevaricació. Solament amb raons que no entenem ni compartim, totes elles de caràcter –espureas- es pot entendre que la forma d'actuar del jutge Sr. Garzon és jurídicament insostenible i irracional.
4º.- La Jurisdicció espanyola no només és competent per a investigar i enjudiciar aquests fets sinó que, a més, és la jurisdicció preferent i l'obligada a realitzar-lo. La desaparició forçada, a més, és un delicte d'execució permanent, que segueix cometent-se mentre es mantingui la desaparició. Resulten, per això, particularment paradoxal que la jurisdicció espanyola hagi estat capaç de perseguir a crims contra la humanitat per desaparicions forçades i tortures sistemàtiques comeses a altres països, i no les comeses a Espanya.
5º.- No estem defensant a un jutge en detriment d'uns altres sinó, simplement, actuant en defensa dels nostres interessos com a víctimes i, a més, en defensa dels interessos generals del nostre poble perquè, d'una vegada per sempre, transitem cap a una autèntica democràcia en la qual la veritat i la justícia estigui per sobre dels interessos polítics dels vencedors i responsables de crims tan greus com les comeses durant el franquisme. L'estat de dret té un deute pendent amb les víctimes de la guerra civil espanyola i de la dictadura, que s'ha d'esmenar a través del dret de les víctimes a recursos efectius com són l'exercici del dret a la veritat, a la justícia i a la reparació, tots ells pilars de qualsevol Estat de dret.
6º.- La nostra querella no és un atac a la independència judicial sinó un aporti per a, precisament, consolidar-la i defensar-la sempre des de la perspectiva que, en una autèntica democràcia, tots som qüestionables i subjectes a exigències de responsabilitat pels nostres actes. Ser membre del Tribunal Suprem o, fins i tot, simple Jutge o Magistrat no és una porta oberta a la impunitat i, molt menys, quan s'està actuant de forma tal que s'incorre en conductes delictives.
7º.- Les postures corporativistes d'algunes associacions de Jutges i Fiscals podríem entendre-les, però no compartir-les ni acceptar-les. Perquè les mateixes se sustenten en un desig de pretendre mantenir la estatus quo existent fins a aquests moments. No es pot pretendre emparar els comportaments dels querellats, Srs. Varela i Saavedra, sense, al mateix temps, generar una ombra de desprestigi sobretot un col·lectiu en el qual hi ha grans persones, professionals i, sobretot, compromesos amb els valors de la Justícia i la democràcia. Ens sembla, a més, incompatible invocar la independència judicial i defensar alhora a aquells magistrats que, precisament, la posen en greu perill. El qüestionament del procés que va obrir el jutge Sr. Garzón podia fer-se, com es va fer, des de l'òrbita jurídica a través dels àmbits processals oportuns. No obstant això, l'atac directe a l'instructor atribuint-li la comissió d'un delicte inexistent, representa una utilització espúria de la via penal que resulta inadmissible i clarament prevaricadora. Més enllà de la sort de Garzón, en aquest debat estan en joc concepcions essencials de l'Estat de dret. El procés contra el jutge Garzón representa un greu precedent que té com a conseqüència l’atemoriment , des d'una via autoritària, d'aquells jutges que raonen per si mateixos. I a una visió jerarquitzada i subordinada de la interpretació de les normes.
8º.- La independència judicial com millor es garanteix és amb el correcte funcionament de la pròpia administració de justícia i és una aberració confondre independència judicial, que és una garantia individual de cada jutge o magistrat, amb l’inqüestionabilitat de la justícia. Aquí, i si estem en una autèntica democràcia, tots hem de respondre pels nostres actes i és inadmissible que es pretengui abrigar comportaments com els descrits en la nostra querella.
9º.- No estem d'acord amb la pròpia existència de la Llei d'Amnistia de 1977. Creiem, no obstant això, que una correcta interpretació de la mateixa obliga a un previ coneixement dels fets, de les identitats dels culpables i de l'assignació de responsabilitats. No pot existir amnistia, ni indult ni perdó sense abans existir un procés judicial en el qual es determinin les responsabilitats que a cadascú li corresponguin. Fins a ara, el que es ve intentant fer és presentar- nos la Llei d'Amnistia com si la mateixa fos una de "punt final" i no ho és. Aplicar la llei de forma respectuosa amb el dret internacional per a remoure els obstacles interns que perpetuen la impunitat és, sense cap dubte, el que
hauria de fer tot jutge, quan estem davant greus violacions de drets humans en tant crims de dret internacional.
10º.- Tots aquells que estan actuant per a impedir l'esclariment dels delictes comesos durant el franquisme, siguin o no jutges, tenen unes concretes responsabilitats legals i és el nostre deure i dret, com víctimes d'aquests delictes, l'exigir judicialment les responsabilitats que considerem oportunes. El
Tribunal Suprem no és un òrgan inqüestionable i hauria de servir de referència moral a tota la ciutadania però, amb comportaments com els quals es vénen generant per membres de la Sala Segona d'aquest Tribunal és evident que la imatge pública de l’alta institució Judicial surt greument danyada i genera un estat de frustració i desconfiança a les quals com víctimes del franquisme hem de dir JA N'HI HA PROU.
Criminalitzar el debat jurídic resulta altament preocupant per a l’independència judicial, en quan s'imposa el seu criteri d'interpretació des de la cúspide com si estiguéssim davant una organització de caràcter militar. És una imatge del passat. A més, amb això es desactiva la imaginació jurídica, modela jutges conformistes i sotmesos al poder i a la jerarquia. Es genera amb això un obstacle insalvable per a la imprescindible evolució de la jurisprudència i imposa una cultura judicial autoritària no acord en un estat democràtic. Cultura judicial autoritària que ve a vincular-se amb la impunitat dels crims d'estat comesos durant la dictadura i que fa amb això immunes de fet i de dret als responsables del passat i del present, dedicant la seva potestat a perseguir a la ciutadania que més sofriment ha patit els efectes devastadors de la dictadura. Per això tornem a dir, JA N'HI HA PROU i no A LA IMPUNITAT.
Tampoc és creïble que desconeguin la figura del delicte de prevaricació, que han dut més enllà del permissible legalment. Interpretar la llei d'amnistia amb base en el dret internacional no pot ser mai un fet criminal, perquè entra en la funció del jutge i en el de la interpretació, i no el de la prevaricació. Solament amb raons que no entenem ni compartim, totes elles de caràcter –espureas- es pot entendre que la forma d'actuar del jutge Sr. Garzon és jurídicament insostenible i irracional.
4º.- La Jurisdicció espanyola no només és competent per a investigar i enjudiciar aquests fets sinó que, a més, és la jurisdicció preferent i l'obligada a realitzar-lo. La desaparició forçada, a més, és un delicte d'execució permanent, que segueix cometent-se mentre es mantingui la desaparició. Resulten, per això, particularment paradoxal que la jurisdicció espanyola hagi estat capaç de perseguir a crims contra la humanitat per desaparicions forçades i tortures sistemàtiques comeses a altres països, i no les comeses a Espanya.
5º.- No estem defensant a un jutge en detriment d'uns altres sinó, simplement, actuant en defensa dels nostres interessos com a víctimes i, a més, en defensa dels interessos generals del nostre poble perquè, d'una vegada per sempre, transitem cap a una autèntica democràcia en la qual la veritat i la justícia estigui per sobre dels interessos polítics dels vencedors i responsables de crims tan greus com les comeses durant el franquisme. L'estat de dret té un deute pendent amb les víctimes de la guerra civil espanyola i de la dictadura, que s'ha d'esmenar a través del dret de les víctimes a recursos efectius com són l'exercici del dret a la veritat, a la justícia i a la reparació, tots ells pilars de qualsevol Estat de dret.
6º.- La nostra querella no és un atac a la independència judicial sinó un aporti per a, precisament, consolidar-la i defensar-la sempre des de la perspectiva que, en una autèntica democràcia, tots som qüestionables i subjectes a exigències de responsabilitat pels nostres actes. Ser membre del Tribunal Suprem o, fins i tot, simple Jutge o Magistrat no és una porta oberta a la impunitat i, molt menys, quan s'està actuant de forma tal que s'incorre en conductes delictives.
7º.- Les postures corporativistes d'algunes associacions de Jutges i Fiscals podríem entendre-les, però no compartir-les ni acceptar-les. Perquè les mateixes se sustenten en un desig de pretendre mantenir la estatus quo existent fins a aquests moments. No es pot pretendre emparar els comportaments dels querellats, Srs. Varela i Saavedra, sense, al mateix temps, generar una ombra de desprestigi sobretot un col·lectiu en el qual hi ha grans persones, professionals i, sobretot, compromesos amb els valors de la Justícia i la democràcia. Ens sembla, a més, incompatible invocar la independència judicial i defensar alhora a aquells magistrats que, precisament, la posen en greu perill. El qüestionament del procés que va obrir el jutge Sr. Garzón podia fer-se, com es va fer, des de l'òrbita jurídica a través dels àmbits processals oportuns. No obstant això, l'atac directe a l'instructor atribuint-li la comissió d'un delicte inexistent, representa una utilització espúria de la via penal que resulta inadmissible i clarament prevaricadora. Més enllà de la sort de Garzón, en aquest debat estan en joc concepcions essencials de l'Estat de dret. El procés contra el jutge Garzón representa un greu precedent que té com a conseqüència l’atemoriment , des d'una via autoritària, d'aquells jutges que raonen per si mateixos. I a una visió jerarquitzada i subordinada de la interpretació de les normes.
8º.- La independència judicial com millor es garanteix és amb el correcte funcionament de la pròpia administració de justícia i és una aberració confondre independència judicial, que és una garantia individual de cada jutge o magistrat, amb l’inqüestionabilitat de la justícia. Aquí, i si estem en una autèntica democràcia, tots hem de respondre pels nostres actes i és inadmissible que es pretengui abrigar comportaments com els descrits en la nostra querella.
9º.- No estem d'acord amb la pròpia existència de la Llei d'Amnistia de 1977. Creiem, no obstant això, que una correcta interpretació de la mateixa obliga a un previ coneixement dels fets, de les identitats dels culpables i de l'assignació de responsabilitats. No pot existir amnistia, ni indult ni perdó sense abans existir un procés judicial en el qual es determinin les responsabilitats que a cadascú li corresponguin. Fins a ara, el que es ve intentant fer és presentar- nos la Llei d'Amnistia com si la mateixa fos una de "punt final" i no ho és. Aplicar la llei de forma respectuosa amb el dret internacional per a remoure els obstacles interns que perpetuen la impunitat és, sense cap dubte, el que
hauria de fer tot jutge, quan estem davant greus violacions de drets humans en tant crims de dret internacional.
10º.- Tots aquells que estan actuant per a impedir l'esclariment dels delictes comesos durant el franquisme, siguin o no jutges, tenen unes concretes responsabilitats legals i és el nostre deure i dret, com víctimes d'aquests delictes, l'exigir judicialment les responsabilitats que considerem oportunes. El
Tribunal Suprem no és un òrgan inqüestionable i hauria de servir de referència moral a tota la ciutadania però, amb comportaments com els quals es vénen generant per membres de la Sala Segona d'aquest Tribunal és evident que la imatge pública de l’alta institució Judicial surt greument danyada i genera un estat de frustració i desconfiança a les quals com víctimes del franquisme hem de dir JA N'HI HA PROU.
Criminalitzar el debat jurídic resulta altament preocupant per a l’independència judicial, en quan s'imposa el seu criteri d'interpretació des de la cúspide com si estiguéssim davant una organització de caràcter militar. És una imatge del passat. A més, amb això es desactiva la imaginació jurídica, modela jutges conformistes i sotmesos al poder i a la jerarquia. Es genera amb això un obstacle insalvable per a la imprescindible evolució de la jurisprudència i imposa una cultura judicial autoritària no acord en un estat democràtic. Cultura judicial autoritària que ve a vincular-se amb la impunitat dels crims d'estat comesos durant la dictadura i que fa amb això immunes de fet i de dret als responsables del passat i del present, dedicant la seva potestat a perseguir a la ciutadania que més sofriment ha patit els efectes devastadors de la dictadura. Per això tornem a dir, JA N'HI HA PROU i no A LA IMPUNITAT.
Aquestes i no altres són les raons que ens han dut a querellar-nos en contradels jutges Srs. Varela i Saavedra.
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (Manel Perona 656802338) i Associació Memòria de Mallorca (Maria Antònia Oliver 625454500)
www.memoriacatalunya.org o www.memoricatalunya.cat , www.memoriadelesilles.org
www.memoriacatalunya.org o www.memoricatalunya.cat , www.memoriadelesilles.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada