diumenge, 10 de novembre de 2013

LA REACCIÓ CATALANA A LA NIT DELS VIDRES TRENCATS. ENTRE LA SOLIDARITAT I L'AMARGOR.



Entre el 9 i el 10 de novembre de 1938, les divisions de l’exèrcit de Franco ocupaven la serra de l’Àliga després de durs combats i aconseguien tallar la carretera de Gandesa. Móra d’Ebre havia caigut feia unes hores i les tropes republicanes desfetes i desmoralitzades es batien en retirava colpejades pels bombardejos aeris. L’última gran ofensiva republicana arribava a la seva fi i amb ella les possibilitats d’una victòria militar.

Just aquella mateixa nit, però dos mil quilòmetres al nord-est d’aquell escenari bèl·lic, milers de membres de les forces d’assalt del partit nacionalsocialista sortien als carrers d’Alemanya i Àustria per assaltar les sinagogues, les propietats i els negocis dels jueus. L’acció fou maquinada pel ministre de Propaganda nazi com a resposta a l’assassinat d’un diplomàtic alemany a París a mans d’un jueu polonès. A conseqüència dels aldarulls, milers d’hebreus foren perseguits, amenaçats, assassinats o internats en camps de concentració. Moltes de les seves propietats foren arrasades i bona part de les sinagogues incendiades. Tal com afirma Raul Hilberg, un dels historiadors més reconeguts sobre l’Holocaust, el pogrom de la Nit dels vidres trencats posava en marxa el procés cap a la destrucció dels jueus europeus.

Davant la gravetat de la persecució, la premsa mundial es manifestà indignada i el paper de l’Alemanya nazi a l’exterior quedà fortament compromès. La indignació també es deixà sentir a la premsa catalana, com ara a La Publicitat, diari catalanista i liberal, que sota l’epígraf de «La barbàrie teutònica», féu un notable seguiment de les reaccions internacionals davant dels actes perpetrats pels hitlerians. Grans titulars aparegueren a les publicacions catalanes de rereguarda solidaritzant-se amb els jueus i denunciant la bàrbara actuació dels nazis. Es feren explicacions detallades dels principals actes de violència: «Ha començat la persecució antisemita més violenta que mai no s’hagi registrat des de l’adveniment nazi al poder. Assalt i incendi dels temples israelites. Destrucció i saqueig d’establiments i domicilis. Atemptats personals. Gran nombre de jueus detinguts. Escenes de veritable salvatgisme», deia el diari de l’Esquerra Republicana, La Humanitat. Des de La Publicitat s’insistia en què «els recents esdeveniments donen una nova actualitat al problema jueu. És realment aclaparadora la sort d’aquest poble sense territori i al qual ara el feixisme internacional persegueix amb una vesània que fa reviure períodes de la història que hom creia per sempre més liquidats. A Alemanya, a Itàlia i a Palestina, el jueu és acorralat. Hom destrueix els seus temples, saboteja o roba els seus béns i, expulsat del lloc on havia nascut, havia estat contribuent o soldat, simple ciutadà o funcionari, el jueu no sap pas on cercar aixopluc».

Tot i que la denúncia dels fets de la Kristallnacht fou general a les publicacions catalanes, alguns comentaris no s’estigueren de comparar el poc entusiasme internacional a l’hora de condemnar les sofrences dels republicans amb el suport que sí que reberen els jueus alemanys. Per una banda, no hi havia dubtes en censurar l’antisemitisme: «El crim monstruós comès pels agents a sou del nazisme ha aixecat una onada d’horror i d’indignació al món. Ha calgut solament sentir-se persona honrada per a aixecar la protesta més vehement contra els excessos als quals s’han lliurat els nazis en les persones dels jueus de totes les condicions que, per llur dissort, viuen sota la bota de Hitler». Però per l’altra, hi havia la sensació que la denúncia per la violència feixista contra els republicans no havia pas rebut la mateixa consideració, tal com es dolia La Humanitat: «Sembla que la sensibilitat del món es desvetlla. Bé. Ho consignem amb satisfacció, al mateix temps que remarquem, amb pena, que aquest desvetllament dels valors morals no hagi donat mostra més eficient davant la tragèdia espanyola, a la vista del gran crim que es comet amb nosaltres». 

Amb certa amargor, doncs, es lamentava la indiferència amb què l’opinió pública mundial rebia els bombardejos sobre civils en contrast amb les protestes generals contra la violència antijueva. Això, afirmava a La Publicitat, «no ho retraiem com un plany. Al contrari, ens complau que almenys alguna vegada el món civilitzat es revolti contra el crim organitzat i realitzat a sang freda. [...] Fa més de dos anys que davant l’espectacle de la mort i de la ruïna que sembren entre nosaltres els Estats pirates ens preguntem fins quan la sensibilitat humana allí on viu la gent no contaminada per la barbàrie seguirà tolerant aquest crim. I fins ara la resposta era desoladora. ¿Podrem, per fi, obrir el cor a l’esperança? La reacció operada contra la persecució dels jueus sembla, almenys, un indici».

Amb una important presència es difongué el pogrom comès a Alemanya a uns diaris defallits per la prolongació de la guerra i ja molt minvats en planes. Malgrat la manca d’equiparació en el ressò mundial de les dues agressions, la propaganda republicana veié, en la Nit dels vidres trencats, una darrera oportunitat per mirar de copsar l’atenció de les potències democràtiques davant la ja inevitable derrota militar de la República i de la Catalunya autònoma.

Joan Pérez i Ventayol, historiador.
Article Vilaweb.