Vaig a parlar-vos de María Purificación Gómez González alcaldessa de A Cañiza, Pontevedra, durant la II República, la única dona que va exercir aquest càrrec en aquest període a Galícia. María, fins ara, ha estat amagada amb molt de respecte i afecte en la memòria de la seva família, ja que el Règim la va fer desaparèixer de la història i perquè la democràcia no li ha reconegut la importància del seu paper. Ha arribat l’hora, doncs, que es mostri tal com va ser i que es presenti a tothom per recuperar el lloc que li pertany per dret.
María va néixer a un poble de la província de Córdoba, Belmez, el 6 de febrer de 1905. Era filla de cordovès i de gallega. Belmez era en aquells temps una vila minera pròspera i el pare, enginyer de vies i obres, treballava al ferrocarril, així doncs era normal que la família canviés de lloc de residència. D’aquesta manera trobem una María vivint a la ciutat de Vigo; és allà on sorgeix la seva afició per la poesia – va escriure poemes i fins i tot van arribar a ser publicats a la premsa comarcal -, i també allà anava a les reunions culturals que es feien a la ciutat als anys vint. La seva gran admiració per la figura de Manuel Azaña va despertar la seva vocació política i les idees republicanes van germinar al seu cap, una persona moderada i una mica conservadora però amb la ferma creença que mancava justícia social, treball, pa i educació per al poble. No era una revolucionària, només volia millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans. Va pensar que per canviar les coses era necessari participar de la vida política i ho va fer afiliant-se a Izquierda Republicana. En aquell temps María tenia 29 anys, estava casada amb un mestre d’escola que tenia la seva plaça a A Cañiza, i tenia 4 fills. La seva forta personalitat i el seu esperit inquiet la van convertir en una dona atípica a aquells anys, no per voler ser bandera de res, tan sols per fer el seu camí independentment del seu paper d’esposa, mare i mestressa de casa. Cosa difícil a la societat rural gallega dels anys 30.
Van arribar les eleccions municipals del 16 de febrer de 1936, María es va presentar pel seu partit, però ella no sabia que el triomf del Front Popular canviaria la seva vida radicalment. El 14 de març té lloc un ple a l’Ajuntament de A Cañiza en el qual es fa una votació secreta per escollir l’alcalde, el resultat va crear un fet històric a Galicia; María, militant de IR, es converteix en alcaldessa. No va ser-ho pas, com van dir alguns masclistes, perquè el seu home era mestre i tenia influències, sinó per la seva pròpia vàlua. El seu mandat no va ser fàcil, tenia por que els seus companys de consistori aprofitant algun dels seus viatges a Pontevedra per visitar el Governador conspiressin contra seva, tal com recull l’acta del dia 5 de juliol: “la Sra. presidenta hace constar que el voto de gracias que en la sesión anterior dieron los Sres. concejales asistentes al Sr. presidente por lo bien que llevo y dirigió la sesión encierra una censura para ella” . L’alcaldessa era recta, responsable, honrada i treballadora, sabia que la seva posició política i la seva condició de dona la feien estar al punt de mira. El 7 de juny, María va autoritzar la processó del Crist de l’ Agonía contra l’opinió dels socialistes, un altre punt de fricció a la política municipal.
El dia 20 l’alcaldessa rep un telegrama del Governador de Pontevedra demanant-li que prengui les mesures necessàries per a la defensa de la República, i al migdia, una trucada demanant-li que requisés totes les armes i que enviés gent a Pontevedra. Part del comitè del Front Popular declara la vaga general que acabarà a les 9 hores del dia següent per ordre de l’alcaldessa. La tarda del dia 20, surt una delegació del Front Popular cap a Pontevedra, però no passaran de Ponteareas, on els informaran que la capital està presa per l’exèrcit. La delegació torna A Cañiza en pondre’s el sol donant l’ordre a la alcaldessa de requisar les ràdios del poble. María respon que no són hores, però el president del partit socialista, cap de la delegació, va fer valer la seva decisió argumentant que necessitaven estar informats. L’alcaldessa és a l’Ajuntament organitzant la requisa d’armes i armant a alguns homes “para defender el ayuntamiento de cualquier ataque contrario al régimen constítuido”.
A les 10 del matí del dia 21 de juliol, les forces de la Compañía de Asalto de Pontevedra entren a A Cañiza prenent l’Ajuntament sense trobar-hi cap resistència. María és detinguda i portada a la presó de Ribadavia, Ourense, en aquest instant se n’adona del perill que corre la seva vida, quan, segons relata la seva filla, paren en arribar a Melón i escolta com un guàrdia li diu a un altre “¿imos mexar por eles”?, era com dir fem el que volem amb ells. Fins ara María tan sols pensava en fer arqueig de caixa per deixar-ho tot en ordre als qui vinguessin a prendre l’Ajuntament. El seu concepte de l’ètica i honradesa professional estaven per sobre de les circumstàncies. Va tenir l’oportunitat de passar a Portugal, però no va voler perquè pensava que no li passaria res, ja que ella no havia fet més que el que li demanava el seu càrrec.
María és a la presó del carrer Príncipe, a Vigo, allà passa els dies amb gran nerviosisme, amb la sentència de mort com una espasa de Dàmocles sobre el seu cap. Allà coneix Purita, de 18 anys, filla de l’últim alcalde vigués, afusellat més tard, a Purita no la va oblidar mai. María tenia una úlcera d’estómac i els seus familiars li portaven llet cada dia, les funcionàries la cridaven en veu alta “¡la alcaldesa!”, cada vegada que aquesta sentia aquestes paraules se li posava el cor a la gola i pensava que la cridaven per donar-li “el paseo”; fins que no va poder més i li va dir a la seva família que preferia tenir mal d’estómac a morir d’un infart, i que no li portessin més llet. La germana petita de Purita, Josefina, feia de correu per les preses, la nena tenia unes trenes molt llargues, on amagaven notes que entraven i sortien de la presó. Ningú sospitava d’una nena tan petita per això la deixaven passar. Les comunicacions eren a través de dues reixes amb un passadís enmig, les visites es veien obligades a cridar per poder parlar amb els presos i menys es podien tocar. Josefina recorda a una de les funcionàries que, amb un odi enverinat, insultava molt greument les preses. Moltes estaven allà per ser dona de, filla de, germana de o mare de, poques com María per tenir una responsabilitat política.
La família de María es va mobilitzar per aconseguir la seva llibertat, van trucar totes les portes buscant recomanacions. El 10 d’octubre es va celebrar el Consell de Guerra contra María Gómez González i 21 companys més. María és condemnada a pena de mort pel delicte de “Rebelión Militar”, aquesta sentència va comptar amb el vot negatiu del president del Consell per no trobar gravetat en els fets demostrats, i va recomanar cadena perpètua. El dia 11 d’octubre, María al·lega estar embarassada per guanyar temps. Va ser reconeguda per un alférez metge que va dictaminar que era possible que estigués embarassada de 2 mesos, aquest dictamen va salvar la vida de l’alcaldessa. El dia 30 d’octubre, arriba des de A Coruña l’ordre de fer un altre reconeixement a María, que és contestat el dia 2 de desembre des de Vigo fent-hi constar que no apareixen signes clínics d’embaràs. El dia 31 d’octubre, a les 16 hores, al castell del Castro, a Vigo, van ser executats el seus companys de A Cañiza: Tirso, Jesús, Justo i Antonio, socialistes, culpables de ser lleials a la República, a la legalitat.
El 2 de novembre, María escriu al “Generalísimo” demanant clemència: “... y que perdoneis la vida de esta desgraciada mujer, dando un poco de luz y alegría a sus pobres hijitos que con ella de hinojos, os lo suplican” no vol morir i deixar orfes als seus fills encara petits. Ells són el més important per a María, la seva força. El 13 de desembre, arriba des de A Coruña la commutació de la pena de mort per la de reclusió perpètua. Les influències de la seva família li van fer servei a María.
Més tard és traslladada a Saturrarán, al poble de Mutriku a Gipuzkoa. Es tracta d’un conjunt d’edificis que són a la vora del mar rodejat de muntanyes, abans seminari, ara presó de dones sota la vigilància de les monges mercedàries. És un lloc molt bonic on moltes dones van viure l’horror de la fam, la malaltia i la mort. María era una privilegiada, tant com les preses del PNV, que rebien tot allò que necessitaven de les seves famílies. Ella era filla d’una família petit burgesa i rebia el necessari per no passar gana. Això no la lliurarà de veure morir a moltes persones malaltes per falta d’aliments i d’higiene, sobretot les dones de més de 70 anys i els nens petits que estaven amb les seves mares. La mortaldat infantil va arribar a un extrem que hi havia preses que deixaven els seus fills a famílies de Mutriku i Ondarroa perquè els cuidessin, alguns d’aquest nens van ser adoptats per aquestes persones. A aquesta presó també van ser la corunyesa, de Curtis, Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòries Testimonios de la Guerra Civil; la santiaguesa Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el seu llibre ¡Abajo las dictaduras!; Rosario Dinamitera, a qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández “¡Bien conoció el enemigo la mano de esta doncella, que hoy no es mano porque de ella, que ni un sólo dedo agita, se prendó la dinamita y la convirtió en estrella”, també hi va ser.
A Saturrarán havia milers de dones a diferents pavellons i les monges no permetien que parlessin entre elles. Les monges no tenien precisament gaire caritat cristiana; a la directora de la congregació a Saturrarán li deien la “pantera blanca”.
María va trobar allà la seva millor amiga, Urania, filla del gran pensador anarquista gallec Ricardo Mella, professora de solfeig, vídua a la força, el seu marit va ser afusellat. Urania no va tenir més remei que deixar els seus fills a les seves cunyades falangistes i aquestes li van robar l’amor dels seus nens, van ficar a les seves ments l’odi per la mare roja. Les circumstàncies van fer d’Urania una persona melancòlica i vulnerable, que Maria va haver d’ajudar a resistir.
Va arribar un moment que les presons franquistes estaven tan plenes que van crear la figura de la redempció de penes pel treball. El règim utilitzava aquestes activitats per fer propaganda del seu sistema penal, que Franco definia com “justo, católico y humano”. María per a redimir penes va passar a dirigir el grup de teatre de la presó, van fer representacions per a les preses i també per als visitants, la majoria de falange. Aquests també compraven les manualitats que feien les preses a un preu molt baix i amb aquests diners les condemnades compraven a l’economat del penal. De vegades fins i tot les coses que enviaven les famílies i que no arribaven al seu destinatari, o els aliments que corresponien a la seva dieta i que les monges els venien. La fam va ser tan dura que, conta la gironina Carme Riera, van passar un parell de setmanes prenen tan sols un líquid marró que deien cafè. Carme va haver de viure la mort de la seva única filla d’un any, l’únic tangible que li quedava del seu marit, de la CNT com ella, afusellat, i va haver de suportar com les monges li deien contentes ¡un angelito que va a adorar a Dios!. Va ser terrible, molt més que quan li van donar aquella pallissa de mort a la presó de Les Corts i que per poc més ja perd la seva filla abans de néixer.
Quan al juliol de 1943, María rep la seva llibertat, després d’haver estat commutada la perpètua per una condemna de 12 anys i 1 dia, acaba una part del seu sofriment i començarà la incertesa de com serà la seva nova vida. Es va instal.lar a la ciutat de Lugo, on pren la determinació de treure endavant als seus fills tota sola, sense el seu marit. Urania va tornar a Vigo, on es trobarà amb una situació familiar insostenible, amb el menyspreu de la seva família política i amb el dels seus fills. Decideix marxar cap a Lugo a casa de María. Els inicis van ser molt durs, feien faixes i d’aquesta manera mantenien la casa. La filla de María recorda que la seva mare mai no va parlar de totes les experiències dolentes que va viure , va ensenyar als seus fills a créixer sense rancúnia i sense odi, i diu també que la presó no va aconseguir robar a María la seva força per lluitar per la vida, el seu sentit d’humor i la seva capacitat de superació. Va passar uns temps molt difícil i allò la va motivar per preparar unes oposicions per a infermera, després d’aconseguir cancel·lar els seus antecedents penals, va aprovar. No va poder ser metgessa, vocació que se li va despertar a la presó, però va exercir d’infermera de vacunacions fins a la seva jubilació, el 1977. Mai no va abandonar la seva afició per la literatura i va participar en una sèrie de programes de ràdio com a guionista, escrivint sota el pseudònim de Maruja de Córdoba. María va morir a Lugo el 23 de febrer de 1986, als 81 anys d’edat, amb les seves idees republicanes i en democràcia. No va oblidar, va perdonar, va ser dels espanyols que van avantposar l’esperit de conciliació per sobre de qualsevol altra cosa.
Tot això que els he explicat no és tan sols perquè coneguin un personatge històric, sinó per fer un homenatge a moltes dones de la República que van fer grans i petites coses i que han estat oblidades. Homenatge a dones que van haver de patir molt per les seves idees o sense saber per què. Les preses republicanes van viure situacions tant o més dures que els seus companys, tal com relata Tomasa Cuevas en el seu recull de testimonis de preses espanyoles. Tenim un deute moral amb totes aquestes grans lluitadores de la vida quotidiana, lluitadores per la supervivència de les seves famílies. El dia a dia va ser el més dur per tots aquells als que li van prendre la República i el somni d’un món millor, i a canvi els van deixar la gana, la por, el dol i la manca de llibertat.
A totes les filles de la República, pilars fonamentals de la reconstrucció de tantes vides trencades.
A Rosario, pel seu somni d’una III República en pau.
Mª José Bernete - 10/05/2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada