Aquest llibre escrit en primera persona recull una part de la història desconeguda per la majoria, explicada des de dins dels mateixos fets històrics que narra, perquè l'Octavi Viladrosa va forma part d'aquests. I justament això fa d'aquest llibre un testimoni valuós per a construir la història oblidada, la dels petits grups de persones que van contribuir de manera tant generosa i tant important en la lluita contra el feixisme, en totes les seves expressions, cadascú des de les seves idees, tots ells antifeixistes, amb les seves raons, lluites encara vives i per guanyar.
President de l'ARMH Exili Republicà
Aquesta nova edició a cura d'Agustí Barrera ha estat possible gràcies a l'esforç de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de l'Exili Republicà, plataforma d'expressió de totes les veus que conformen l'exili.
La presentació ha estat a càrrec de l'Enric Urraca, en Robert Surroca, l'Agustí Barrera i l'editor del llibre.
Agustí Barrera
La Transició va ser silenci. Cap torturador s'ha assegut a la banqueta dels acusats, aquí no hi hagut cap Nuremberg. Així la tàctica de la política actual és posar al mateix nivell víctimes i botxins. Una política autonomista dependentista abocada a claudicar davant l'Estat. La independència és l'única solució per a Catalunya.
Aquest llibre és un document de font primària, això vol dir que l'autor narra la història en primera persona perquè ell hi era present. La resistència patriòtica dels anys 40 que descriu aquesta autobiografia va tenir un paper important en la lluita antifeixista. El 4 de maig de 1940 neix el Front Nacional de Catalunya a París.
El millor homenatge per aquests lluitadors és dir que no claudicarem davant la bota feixista. Per l'FNC, els rebels, els dignes: honor.
Una persona a la sala que havia compartit garjola i tortura amb membres de l'FNC a la Via Laietana als anys 40, va demanar un record per aquests antifeixistes, perquè encara que ell no militava en les mateixes idees van viure uns moments de solidaritat davant la repressió feixista que va fer que mai més els pogués oblidar. Va recordar que els que com ell van lluitar contra el feixisme van perdre la guerra aquí, però que la van guanyar fora, perquè entre aquells primers alliberadors de París anaven els antifeixistes i resistents que havien defensat la República. Ell va dir que no volia reconeixement, que la seva intervenció era per totes aquelles persones anònimes que no sortiran als llibres d'història, i va rebre els aplaudiments del públic en la sala, una minsa però sincera recompensa per a tots ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada