LA PLACA DE LA VERGONYA. Presó de Dones de Les Corts.

Amb poc soroll mediàtic com totes les coses de la memòria, l'Ajuntament de Barcelona, després de moltes peticions tant a la seva institució, com a la Generalitat, inclús al propi magatzem ubicat en el terreny, que va ser l'escenari del patiment de moltes dones, ha col·locat una minsa placa. Les filles d'aquestes dones, com és el cas de l'Enriqueta Borrás, que va escriure les seves memòries, la memòria de la seva mare i va publicar el llibre amb els seus diners, va trucar a totes les portes recollint de vegades silenci, de vegades bones paraules, però sempre negatives.

La placa en qüestió a més d'estar col·locada en la façana menys concorreguda d'aquest gran magatzem del barri de Les Corts, d'estar feta d'un material que costa molt de llegir, hi d'haver estat posada a una alçada que passa totalment desapercebuda, totes tres coses amb tota la intenció. A més d'aquesta tristesa, si arribes al prodigi de poder llegir el text consideres que es podrien haver estalviat tota la feina i la despesa. El text diu així:

Presó de dones de les Corts
En aquest indret hi havia des de l'any 1886, l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936 fins el 1955 a presó de dones.
Recordem avui totes les recluses i també els seus fill i filles, que van ser privades de la seva llibertat en aquell centre.
Octubre de 2010
Ajuntament de Barcelona

La vergonya de l'equiparació d'allò que res te a veure: "Fou destinat el 1936 fins el 1955 a presó de dones"

Comencem pel principi. L'Asil del Bon Consell era un centre de monges que el 1936, durant la República,  va ser convertit en un modèlic centre oficial, el Correccional General de Mujeres, que és descrit d'aquesta manera:

I tot plegat, calia dir­ho, feia goig. El Correcional només ocupava una part de  l'enorme casal, i hi havia el mínim possible de reixes i el màxim de claror ­molta més claror que en el temps en què les monges hi ensenyaven les noies de la petita burgesia barcelonina. En comptes de tancar obertures, hom havia eixamplat les finestres. El locutori era una sala oberta al jardí, amb una taula ampla, amb un banc a cada costat, sense cap reixa ni tanca per a separar visitants i recluses. Els dormitoris eren col·lectius,
de deu a trenta places cada un, amb llits de ferro tubular esmaltats i cobrellits uniformes. La sala de treball ­les  detingues hi feien feina de costura i petites coses de pell­ era també clara i s'obria per uns grans finestrals a un pati ombrejat de grans arbres. L'escola era talment una classe de col·legi. Unes recluses feien de professores. La infermeria, la cuina, el menjador, la sala d'esbarjo, els patis, tot plegat donava una idea de netedat, de claror,  àdhuc de confort, molt distant del que hom hauria esperat trobar en una presó. No mancaven flors al refetor i una de les coses més sorprenents era trobar, en una sala de la planta baixa que només servia per a les reunions dels dies de festa, una col·lecció de pianos, cinc o sis els que havien quedat al col·legi de monges després de la confiscació popular.
El personal de l'establiment era tot ell femení, una altra innovació del Comitè, i la
Directora era una noia gironina bonica i somrient ­l'antítesi del tipus de hom atribuiria a una escarcellera. Alta, rossa i robusta, aquella dona havia arribat al seu càrrec amb la mateixa impreparació que jo al meu. I se'n sor tia prou bé. Exhibia amb satisfacció els seus dominis, reclamava obres constants i embelliments i ensenyava les detingudes més notòries amb la mateixa vibració d'orgull d'una mare que explica les gràcies dels seus fills. ”

(Les presons dels altres, Barcelona. Pòrtic, 1990, pp. 39­40). Font:http://www.presodelescorts.org/es/presons

Res a veure amb el que va passar a ser el 1939, on aquest edifici es va convertir en un penal franquista on les monges retornades, las Hijas de la ¡Caridad! de San Vicente de Paúl van fer el seu paper de carcelleres amb tota la profesionalitat d'un bon repressor. Haurem de començar a explicar a l'Ajuntament de Barcelona la diferència entre democràcia i dictadura, i sinó que una placa com aquesta figuri en totes les portes de les presons de dones actualment, a les quals ja els agradaria que les seves dependències i condicions es semblessin al correccional del 36, perquè sempre és una pena terrible haver de privar de llibertat a una persona, o no?

Perquè no ens acusin de demagògics i perquè la història no ens fa por,  direm que el 1937 a partir dels fets de maig, dones del POUM i de la CNT van ser empresonades en aquest establiment, però mai en les terribles condicions que es van patir des del 1939.

"Recordem avui totes les recluses i també els seus fill i filles, que van ser privades de la seva llibertat en aquell centre". Després de empassar-te la bilis de la primera frase et trobes amb l'asèpsia de la "correcció" política. No s'explica a que és deguda aquesta manca de llibertat, podrien ser prostitutes, lladres, o ves per on, preses polítiques,  no és per desqualificar les primeres, víctimes també, però hi ha una diferència fonamental. En aquest text de bona caritat es compadeix les dones, però el que llegeixi això no pot arribar a la conclusió de que eren la majoria represaliades pel franquisme, per les seves idees o les dels seus familiars, que no haurien d'haver estat engarjolades sota cap circumstància. La gent pot pensar que fins i tot en un lloc anomenat Asil del Bon Consell estaven fent exercicis espirituals, sobre tot les preses anarquistes que era un dels grups més nombrosos.

Portant aquest camí de disbauxa política i moral es podria posar a la porta de Ravensbrück la mateixa placa: "Recordem avui totes les dones i els seus fills i filles, que van ser privats de la seva llibertat en aquell centre",  però tothom es ficaria les mans al cap.

Aquí continuem jugant a fer equilibris per a no molestar els botxins i col·laboradors de la dictadura i els seus descendents i d'aquesta manera desconstruir una democràcia fictícia. Així continuem perpertuant la versió de la història dels vencedors, que com bé diu Vicenç Navarro, ningú des de l'estat ha dit que van ser els dolents, potser perquè l'aparell d'aquest dolents vencedors encara no s'ha desmuntat.  Tot això es culpa d'aquells que van votar una llei miserable que ha jugat en dos equips en un partit que no pot quedar amb una x a la casella. La perversió de la teoria del dos bàndols  no funciona perquè encara no s'han adonat que vivim en un estat que estat dividit en dos: els que esperen justícia i els que no volen donar-la perquè no encara estan orgullosos dels seus pares victoriosos. 

I a més, una història de dones a qui importa?

Quan no tinguem por a la Veritat, la Justícia i la Reparació, quan aquest preceptes siguin una realitat, llavors es podrà posar una bonica escultura a la gespa del davant d'aquest tot poderós magatzem, que tant va créixer durant la dictadura, amb una placa que digui:

"Honorem a totes les dones que van patir la repressió franquista a la Presó de Dones de Les Corts, als seus fills i filles, empresonats per la dictadura." 1939- 1955.